 |
 |
Hi ha tantes maneres de muntar a cavall com cultures, i el que és correcte en una, en l'altra és incorrecte del tot. Aquestes diferents formes de muntar són el resultat de l'adaptació a les necessitats de l'home. Els trets bàsics de l'estil de la Munta Western o Americana es podrien definir de la següent manera: estreps llargs, posició adreçada del genet, regnes fluixes i equilibri natural del cavall, que no necessita recolzar-se en el mos.
La Munta Western neix d'unes necessitats ineludibles en un lloc i una època concrets, i si bé és cert que aquesta època va ser molt curta en el temps, també s'ha de dir que fou molt intensa.
Els orígens els hem d'anar a buscar a Mèxic, i al sud-oest nord-americà. Aquest estil de muntar és hereu directe de la munta de camp que empraven els espanyols per criar bestiar. L'arcaica forma espanyola de treballar amb el bestiar es va anar adaptant a les necessitats del nou món: el bestiar no era brau, les planures eren immenses, els caps de bestiar es començaven a comptar per milers. “La garrocha” es tornà molt incòmoda i es començà a emprar el llaç, molt més pràctic i còmode, per treballar amb els “cornilargos” mexicans.
Aquesta nova manera que tenien els mexicans de muntar a cavall per conduir bestiar es va anar estenent juntament amb els ramats i les noves pastures, adquirint-la i adaptant-la, primer els californians i texans, i ben aviat tots els colons de l'altra banda de Rio Grande, passant en poc temps a ser la manera de muntar més popular des de Mèxic fins al Canadà. Aquest tipus de munta era un veritable treball en equip, on es tractava de resoldre els problemes al més ràpidament possible, però d'una manera tranquil·la. Quan el vaquer “cowboy” desmunta, el cavall no es mou del lloc, ha de parar a la veu, i canviar de direcció al canvi de pes o en notar la regna contrària al coll, girar plegant-se sobre el giravolt tal com ho fa una moto, en lloc de corbar-se tal com ho fa un carro de dos eixos, parar en sec, canviar de direcció i sortir al galop.
 |
La sella de muntar “western” també es una evolució de la sella espanyola, de la qual manté la borrena posterior. La borrena anterior es quedà en un pom per poder lligar l'extrem del llaç i mantenir el vedell subjecte. Aquí apareixia un problema: el cavall col·laborava mantenint la corda tensada mentre el vaquer desmuntava, pero si el vedell estirava gaire, acabava aixecant la sella del seu lloc. Per solucionar aquest problema, va néixer la segona cingla.
Aquest estil de muntar entrava en clar contrast amb la manera de muntar dels colons que venien de l'est de Virgínia, els quals necessitaven les dues mans per portar un cavall conduït amb estirades laterals de les regnes i per als quals muntar a cavall era poc més que un mitjà de transport. Però si la manera de muntar dels colons de l'est i les seves selles eren inútils, els cavalls de morfologia més ampla que utilitzaven, de seguida varen despertar l'interès dels texans i californians de creuar-los amb els cavalls de línies de sang espanyola que tenien, per aconseguir un tipus de cavall fort i resistent, però amb un punt de sang, que s'adaptés a les necessitats i la duresa d'aquell tipus de vida.
Avui dia el tipus de vida que va fer possible aquesta manera de muntar ha desaparegut: homes que convivien amb el seu cavall les vint-i-quatre hores del dia, fent front a tot tipus de climatologia i adversitats. Actualment s'utilitzen mètodes molt més racionals de doma, i les feines dels ranxos no són ni de bon tros tan feixugues, però encara bona part d'elles, com reunir, separar per deslletar, marcar, conduir a noves pastures, o als abeuradors, es continuen realitzant a cavall, continuant així viu, l'esperit dels llegendaris “cowboys”. El principal problema d'aquest tipus de munta d'origen ramader és que el genet, i no el cavall, difícilment podrà adaptar-se a un altre estil. El costum d'anar amb l'esquena dreta, la solidesa de la sella, tan rara al principi, faran difícil el fet d'equilibrar-se en altres selles més lleugeres i amb els estreps més curts. Així com la comoditat de la subtil forma de comunicació entre el genet i un cavall portat amb una sola mà, sense la necessitat de mantenir constantment el contacte amb la seva boca.
 |
Si aquest tipus de munta tranquil·la cada dia continua guanyant més popularitat, és perquè, entre d'altres coses, poder muntar un cavall portat amb una sola mà, amb les regnes fluixes, que respon a subtils tocs, i on el genet és una prolongació de la seva existència equina, és tot un veritable plaer. Que ho gaudiu!
Per
Joan Capdevila,
Jutge federat en les especialitats de Pole Bending i Barrel Race
|
